Arnes nocturnes a Ardericó: mòdul visual Alfabeta

Aquí i ara, en el nostre entorn més immediat i proper es produeixen quotidianament  fets meravellosos, que si som capaços de sentir-los ens fan apercebre de la riquesa de la vida i ens motiva a construir altres significats diversos que ens apropen un xic més a d’altres magnitud i formes de coneixements que no sospitavem que hi eren.
A les temperades tardes d’estiu dels boscos de l’Alt Berguedà, a la serra del Catllaràs, en el  rústic refugi d’Ardericó es produeixen aquests fenòmens singulars i meravellosos que ens sorprenen tot sovint, mitjançant els quals ens transportem als altres mons màgics d’energies subtils que dansen en un ball còsmic sense magnitud per a nosaltres humans. Papallones nocturnes tot al voltant d’una llum, un món màgic, etèri, fràgil i lluminós que es traslladat, ara i aquí sota la sel·lectiva òptica de la tecnologia digital (acurada en la mínima intervenció en la edició i sols modificant la ralentització de les imatges), tot aixó cercant a nivell formal la plasticitat i ritme de les impressions registrades i traduides per la enregistradora digital Sony HDR-SR11. Esperem que vos agradi.
Hi podeu pasar per Ardericó per aquí http://arderico.dsland.org/

Sopar de la Baronia de Pinós

És ben curiós aquest pobla de Bagà i la seva gent, tot de sobta, com amb escenes que em vist a películes èpiques, ens varen transportar a un temps mític del record medieval dels seus llunyans antecesors. Mitjançant una máquina d’esforç i imaginació humana, seduïts per una cuidada i visible memòria patrimonial, s’organitzen cada any als vols de juliol les Festes de la Baronia de Pinós. Capital de la jurisdicció senyorial dels barons de Pinós, pels voltans del segle XI al sud de la serra del Cadí, Bagà conserva una estructura i edificacions amb gran valor patrimonial i històric, tal com ara el Palau dels Pinós, les restes de muralla, una torre de defença, la presó i una magnífica plaça portxada entre els monuments més destacats, en el seu nucli antic es poden apreciar diferents arquitectures de la edad mitja conjugada amb altres estils tradicionals pirinencs fins a una cuidada arquitectura actual forçada respectuosament vers el conjunt. Aquesta antiga pell de pedres i ferros  s’ha revaloritzat com a signe identitari d’un poble i per extensió de la història mítica del nostre país, possiblement animat pel atractiu turístic i els beneficis d’aquesta ja tradicional economia. L’escenari arquitectonic, patrimonial i històric fa creiblement real la interpretació i la posta en escena d’uns actes reinventats que es concentren en les festes de la baronia de Pinós.

El fet de que uns grups d’actors organitzats; neotemplers (Bagadani Militia Templi), music (Ministrers de l’aixada), dançaires (Esbart Cadí Bagá), diables (de Puig-reig),  actors que representaven els barons i als servents; crearen conjuntament un acte teatralitzat i donaren el component d’espectacle que els espectadors-participants esperen d’una representació que caracteritza aquelles  époques poc conegudes e idealitzades. Una més fideligne interpretació de músics, dances, espectacles i grups socials del segle XI podria no ser enteça per els espectadors, si més no en aquest aspecte lúdic festiu que es va desenvolupar i era intenció.

L’altre component que fa especialment interesant per revelador en el sopar medieval es deu a la participació de molts residents del poble de Bagà i forasters atrets per la singularitat del acte, els quals varen vestir-se i adoptaren comportaments que s’associen amb la “moda”, valors i actituds idealitzades de la edad mitja. La in-corporació de vestuari  que recorden els colors i talls de les indumentaries que em vist a les películes èpiques, i accesoris especialment bélics com ara llances , escuds i espases (molt representades entre els infants) han estar esencial  per la representació colectiva d’una realitat idealitzada socialment compartida. Aquesta teatralització mitjançan la pell social del vestuari, complements, pentinats va donar peu a la participació dramatitzada en un ricte socialment compartit com és el de un sopar (compartir el menjar), donant’se actituds puntuals (salutacions, gestos, moviments al caminar, comentaris i formes de parlar que aludien als temps de Galceran de Pinós) que el colectiu considerava propis de la época, tot  propiciant la recreació visual i cognitiva tant colectiva del ambient medieval idealitzat en aquell sopar.

Per una informació bàsica de moda medieval podeu entrar a aquest link http://www.historiaviva.org/vestimenta/modas_11.shtml

La trama del sopar va tindre com escena simbòlicament representativa l’arrivada del fill pròdig en Galceran i el seu amic en Santcerní amb l’objectiu del retrovament amb els barons i el poble; de tota la història medieval s’escull com a representativa la llegenda que posa de relleu el sacrifici d’un poble pels seus senyors,  el “Rescat de les Cent donzelles” (que m`estalviaré d’explicar i de comentar i vos deixo un link aquí );  una història força reiterada en els diferents actes de la Festa de la baronia de Pinós. En aquest conte, explicat ràpid i molt superficialment, s’exalten els valors que les clases dominants volien adoctrinar als seus vassalls; com eren la justicia mitjançant la legitimació de la lluita contra uns “moros”tant barbars com cruels, la constatació del sacrifici i coratge dels nobles que lluitaven amb gran risc per les seves vides contra aquests extrany, com hipervolitza el poder de les forces divines (els sants patrons) els quals realitzen miracles més enllà del enteniment humà invocats per la confiança en el poder diví, com la capacitat de sacrifici d’un poble que dona els més preuats bens amb un número quasi inabarcable ( cent vaques bragades, cent cavalls blancs, cent teles bordades d’or i cent donzelles); tots fent referència al possible fí de la descendència i els mitjanç per perpetuarla per culpa del enemic. Tot aquest conjunt de lliçons transmitides per generacions és present en el imaginari col·lectiu dels presents en el sopar i en alguns dels vassals més petits era recentment incorporada.

No m’estendré més en aquest conjunt de notes que pretenen reflexionar sobre alguns aspectes com ara son els escenaris singulars, els actors “semiconscients” de una teatralització, la trama legendaria que es repeteix en rictes socials i com a conclusió reflexaria les peculiaritats i contradiccions molt generals que he extret d’aquestes peculiars visions del món, amb una mirada des de la societat actual.

Primer la importància de la escenografia quasi cinematogràfica dels rictes, mitjançant la arquitectura (que en el cas de Bagà arrela profundament en la història),  tot tipus de tecnologia o evidenciant la seva mancança (varem menjar sobre bales de palla) i principalment la propia representació del cos, no és casualitat que l’enregistrament audiovisual resulti tan atractiu, inclòs el fet per un amateur (veure el video del sopar de la baronia de Pinós).

La relevancia del vestuari, pentinats i atretzo dels participants, que mitjançant aquesta pell social in-corporada al seu pensament i als del col·lectiu, és forjat per imatges recreades per l’ideari filmogràfic. Aquest envoltori és mitjà de comunicació d’aquest idealitzat ideari compartit i m

atitzat, que també és el compromis de participació en el ricte del sopar, ricte de comunió i d’acceptació social. És pues el compartir el menjar una forma de acceptació del grup, dels estaments i de les regles que el mantenen com a tal. Tenim arrelat el costum de vestir-nos i comportar-nos de forma “adient” en els rictus on sovint intervé menjar i beguda, tot acceptant el fet social.

Els actors ( els participants) actuent en una realitat ficcionada que es desenvolupa en la recreació de una estructura social (feudal), uns valors (transmitits per els herois i santetats mítiquess) i unes formes de representar-los (representacions simbòliques béliques i estilístiques especialment); que es confronta amb la estructura actual (democràtica-capitalista), la pluralitat de valors (transmesos per una diversitat de personatges) i una tan variada i homogenitzada representació simbólica força mediatitzada. Es curiòs sentirme partícip en un espectacle d’idealització d’un rictus feudal on la recreació dels valors i dels estaments es mostra com quasireal, on el pas del actors barons fan mostrar actitud de submissió i la guardia templera imposa respecte obrint el pas. Tot aixó pot sentir-se mitjançant les emocions i els seus efectes en el cos-ment, com també pot revelar-se racionalment tot provocat per el bufó quan crida redera del barons fent falcet el crit de “Independència!”. Sí, és una ficció però no cal creure’s-ho gaire, encara que si cal pensar’s-ho.
1.

Una xerrada amb en Ricard de “Cal Negre”.

L’altre dia vaig tenir una interessant xerrada amb un agradable i cordial Veí de Bagà; que acompanyat per 720 caps d’ovelles, cabres i el “Nano” un fidel gosset pastor que el segueix just redera les cames, s’enfila com casi cada dia cap a les pastures més fresques i aromàtiques dels solans , al nord-est de la població; és en Ricard de “Cal Negre”. Tot just coneixe’ns m’explica de on ve aquest mot -”l’avi de petit va estar jugant amb pólvora (que per llavors hi havia a quasi totes les cases) se li va encendre cremant-li tota la cara, fent-li unes crostes negres, els nens van començar a anomenar-li “el negre” i així és com es coneix a la meva família”.
Seguim pujant camí cap a la Font del Sofre amb el ramat al davant, el “Nano” de tant en tant, surt a tot drap a l’ordre de l’amo per  arriar les ovelles que s’en surten de ramat; en Ricard un noi ferm  d’aspecte serio i afable fa de pastor des de que va deixar l’escola, ja de petit acompanyava a l’avi i al pare durant els caps de setmana en la seva tradicional feina de portar el bestia a pasturar. Ara és ell el que s’encarrega amb alguna ajuda del pare i del germà. Tota la família participa en l’economia, m’explica Ricard “, que si no fos per que el germà i el seu pare porten la granja i la seva cunyada la carnisseria, no sortiria a conta criar els xais per sacrificar. Em comenta que ser pastor és molt sacrificat i que cal estar els set dies de la setmana disponible; no creu que sigui un ofici que s’aprengui en escoles (com les anomenades escoles de pastor), és un ofici que s’ha de néixer en família ramadera. Es queixa en Ricard de la quantitat de burocràcia que ha de fer i les múltiples lleis que ha de obeir, sota l’amenaça de importants multes, per seguir fer la seva activitat; ell és un defensor del model francès en el que es contempla el valor ecològic del pastoreig i la seva positiva influència amb el turisme, per el que creu que es tindria que subvencionar i protegir el ofici de pastor.

Amb en Ricard es pot parlar de molts temes és una persona molt informada, es nota que li agrada llegir i s’interesa pel que pasa al món, té opinions molt fonamentades per la seva experiència i coneixements; per exemple: no entén com no li deixen matà gossos salvatges que a ell li causen moltes pèrdues en el ramat; o com s’articula i s’aplica la llei de sacrifici d’animals en els diferents procediments tradicionals tan en la “matança del porc” com en la Aid El-Kabir” o la festa del xai dels musulmans, que produeix fets contradictoris en la seva aplicació.

Ara el “nano” surt disparat a un crit del Ricard, empaita unes ovelles que s’alaboren al marge de la autopista del túnel del Cadí fent-les fugir un altre cop cap a on tira la majoria. L’autopista del Cadi no permet el pas del bestia amb facilitat, “sols hi han tres passos d’aquí a Guardiola, és una temeritat creuar-la per altres llocs per persones i animals; els veïns afectats varem protestar però no ens van fer cas”; es lamenta amb un to de resignació; diu que sempre passa el mateix “els de dalt i els polítics fan el que volen i desprès no es fan responsables de les conseqüències de les seves decisions”, les al·lusions als recents casos de malversació de fons i corrupció son inevitables: Millet, Prenafeta, Alavedra, Gurtel… Mentre veiem passar els lluents 4×4 que pugen i baixen de la Cerdanya, es refereix al model turístic dels veïns com de èxit, han sabut desenvolupar el seu turisme, ja que tenen una vall molt ample i pistes d’esquí, això ha portat un turisme amb un alt poder adquisitiu, amb el Túnel del Cadí hi ha més gent que hi pot accedir a la Cerdanya. Peró diu en Ricard que “el estiueig ha canviat, ja no és com abans, abans els estiuejants s’hi estaven llargues temporades; tenien casa al poble i nosaltres jugàvem amb els fills, pujaven cada cap de setmana i totes les vacances; un amic estiuejant s’ha casat amb una noia de Bagà i un altre hi viu al poble. El turisme al poble té contradiccions entre el desenvolupament urbanístic i el patrimoni cultural del poble, com per exemple: han construït recenment unes noves edificacións de pisos que tapen tota la vista exterior del nucli medieval, des de el Solà de Sant Sebastià, ni des de l’autopista, uns edificis a mig construir no deixen veure la casa forta del Centre d’Interpretació Càtar ni el nucli històric. A la família de “Cal Negre” també els hi ha tocat l’especulació, es veu que un senyor de Guardiola amb diner ha comprat els terrenys que estan al costat de la granja familiar i ara no pot edificar si no es recalifica el terreny com urbanitzable i l’únic impediment per aquest tràmit és la granja familiar; aquesta persona ha formalitzat més de 40 denuncies contra la granja i els litigis segueixen.

Parem a fer un cigarret a mitjà pujada del Solà, en “Nano” cerca un lloc entre les cames d’en Ricard, diu que està aprenent, que és un gos jove i aquesta és  una de les seves primeres sortides sense altres gossos. Té els dos esperons dels gossos pastors, el va comprar per Tarragona i ja està casi ensenyat, li falta “la iniciativa” i decidir que cal fer en cada moment. Els gossos pastors s’han de tractar com a la canalla, hi ha pastors que son més durs i altres deixen fer més el gos, la opinió d’en Ricard es que s’ha de tindre molta paciència, ser rígid quan cal i premiar-lo quan ho fa bé; com els nens. Parlant de la comunicació entre el pastor i el gos, m’explica que te que veure amb el “caràcter del pastor”, cada un té els seus mots, gestos i xiulets.

ja estem just amunt del Solà, quan enfila cap al Solà del Paller, el germà d’en Ricard ha deixat uns munts de sal repartits en un zona planera, alguns animals s’apropen, d’altres no hi fan cas; tot el bestia d’ungla necessita sals (unes sals minerals que venen) per sobreviure. En Ricard diu que està desencantat dels polítics, no hi creu gents que ens puguin resoldre els problemes, tampoc creu que la gent sigui capaç d’organitzar-se per resoldre problemes i conflictes. Hi ha tres fàbriques tèxtils tancades sols a Bagà, que ha generat una gran pèrdua de llocs de treball; les repercussions de la globalització mitjançant la economia de reducció de costos xinesa que ha invadit el nostre mercat. En Ricard argumenta que la manca de protecció de la nostra economia amb aranzels baixos a aquests productes importats, fan que no es pugui competir amb uns productes a molt baix preu, en el que les condicions humanes i ecològiques per produir-lo no son equiparables a les que ens exigeixen les nostres polítiques. Sí sembla que el tèxtil de la Xina, el carbó de Sud-àfrica o d’Ucrània es més barat que el teixit que es feia a Bagà i que s’extreia de les mines del Alt Berguedà. La visió des de dalt de la muntanya que tenim, ens fa aprofundir en l’horitzó de les preocupacions globals i aterrar desprès en la cotidianeitat del trànsit del ramat per camps erms que una vegada havien servit per treure patates o farratge, molts cultivats amb tracció bovina.

Ens acomiadem d’en Ricard, el últim pastor de Bagà, la seva imatge característica amb barret d’ala ampla, jec negre i una bossa de pastor feta amb pell de xai i botons de boix (que ell mateix ha elaborat amb molt art i sensibilitat) marca una estampa pintoresca, la qual recull el testimoni d’una activitat mil·lenària arrelada a la cultura pirenaica. Aquesta és una perspectiva itinerant que transita entre la granja i els nutritius prats, que entra i surt del poble, que realitza tumultuoses procesons de xais que no pasen desapercebudes i després es fonen en el paisatge, que amb el seu pas rutinari revindica una forma “tradicional” de subsistir.

Una coincidència amb l’Ordre del Temple ?

Jústament l’explèndit dia que coincidia amb el equinocci de primavera es va representar a Bagà, amable poble que guarda el pas al tunel del Cadí cap a les valls de la Cerdanya, uns actes de les II Jornades templeres Vila de Bagà.

La oportunitat de veure una representació escènica i una “Desfilada templera con TAMBAGÀ por el núcleo medieval y Homenaje al Gran Maestre Jacques de ha Molay”, no va ser desaprofitada i ha generat aquesta camp de recerca. Que més que un projecte planificat i dirigit, és part de les pràctiques d’utilització de metodologies de registre, interpretació i explicació de técniques etnogràfiques; tal com ara, el aspecte de l’aprofitament de coincidències, l’utilització tècniques de mètodes de registre (notes de camp, filmació, fotografies, documentació, observació…), el·laboració de les dades en coneixement (diari de camp, comparació de dades, anàlisi reflexiu…) i explicació als diferents públics ( informes, relats etnografics, reportatge, artícles, posts..); en definitiva una bona justificació per desenvolupar i exercitar instruments, eines i altres utillatges del aprenent d’etnògraf.

Poc conexia jo dels templers, sí d’alguna cosa em sonaven eren en relació a les interminables lluites de les creuades a Palestina i Jerusalem i d’aixó ja fa molt de temps i encara hi han disputes en el terreny. Però vet aquí que després de  990 anys aquest grup religiós-militar està més representat del que em pensave avuí en dia; varis grups de seguidors de l’Ordre del temple, que alguns s’anomenen “Neotemplaris” tenen una presencia molt significativa en la xarxa, mitjançant webs, blogs, foros i múltiples plataformes, inclosos alguns jocs. En aquest link trobareu un munt de hipervíncles cap a les webs dels seguidors del neotemplerisme. També com a mostra de la seva difusió internacional podeu veure, en aquesta web de la OMTH a França, la àmplia dispersió que ha asolit aquest moviment militar-religiós a  europa i a sudamericà, inclòs a Bagà i Puig-Reig on trobem la “Bagadania Militia Templi”que es presenten com “un grup d’amics aficionats a la recreació històrica i a l’estudi de l’Ordre del Temple” . També si busquem una mica el que diuen els crítics dels “grups diversos que s’interesen per l’Ordre del Temple” o també anomenats neotemplers, com trobem en aquest article de la web “espiritualidad cistercense”que els aconsella que es fixin amb la espiritualitat cistercens i en el que va representar la revolució cistercen. així també he trobat  un article  que desmeteix la existéncia de una Ordre del temple: com diu el escriptor Fernando arroyo “que carecen de validez alguna, tanto a nivel jurídico como eclesiástico o espiritual…” en aquest article.

Bé el debat és obert i vosaltres ja trobareu més informació al respecte si vos interesa. Jo vos deixo amb unes grabacions realitzades a Bagà (Berguedà) , el 20 de març de 2010, dia que es realitzaven unes jornades sobre l’Ordre del Temple a Bagà organitzades per l’Asociación Cultural Bagadani Militia Templi.

AL LINK DE SOTA TROBAREU UN DOCUMENT AUDIOVISUAL DE LES II JORNADES TEMPLERES A LA VILA DE BAGÀ.

Nou templerisme a Bagà from fxberdonces on Vimeo.

Espero els vostres comentaris.

Innauguració del Blog PROJECTE ALFABETA

Innauguro aquest blog  en la primera lluna plena del equinocci de primavera, aprofitant la selèniques influències dels cosos, com un rictus mimètic del satèlit, el home i la màcquina en el “vall” còsmic. Per convidar a tothom de pau i enteça a compartir i crear coneixement i ignoràncies del món controvertit e inquietant que el.laborem e imaginem.

Aquí una mostra de la influència de la lluna i els astres sobre un ser sensible i tècnicament hàbil: